L’espoli fiscal

Les xifres del que la ciutadania dels Països Catalans aportem a l’Estat mitjançant els nostres impostos i que després de tants anys reclamant hem conegut són escandaloses i un autèntic espoli fiscal. Les dades que es desprenen de les balances fiscals publicades recentment pel Ministeri espanyol d’Economia confirmen el que ja ens temíem: que Catalunya pateix un dèficit fiscal del 8,70% del seu Producte Interior Brut (PIB), xifra que en el cas del País Valencià és del 6’40% i en el cas de les Illes Balears de prop del 14%.
Aquestes dades són insuportables per qualsevol territori i expliquen la situació de col•lapse de les infraestructures i els serveis públics i equipaments dependents de l’Estat espanyol als territoris catalans. No hi ha cap altre territori d’Europa que com Catalunya o les Illes Balears cedeixi entre un 9 i un 10% de la seva riquesa, o allò que és el mateix, un terç dels seus impostos.
Extrapolant aquestes dades a l’any 2007, el dèficit fiscal de Catalunya ascendeix a 17.000 milions d’euros, gairebé la meitat del Pressupost de la Generalitat per a aquell mateix any i gairebé un 75% del deute total que té l’Administració catalana i que ens impedeix d’emprendre noves mesures per avançar cap a una major justícia social.

Cal reclamar que la publicació de les balances fiscals, no només sigui un exercici de transparència per conèixer què paguen i què reben les Comunitats Autònomes, sinó que ha de centrar necessàriament el debat de la negociació d’un nou sistema de finançament just. També és una immoralitat que el Govern espanyol tingui la temptació de retallar les legitimes aspiracions dels territoris catalans d’obtenir un sistema de finançament més just, amb l’excusa de l’actual situació de crisi econòmica. Fa molts anys que els diferents governs espanyols (siguin del PSOE o del PP) propicien aquest espoli fiscal i precisament cada punt percentual del PIB que perd la nostra nació a causa del dèficit fiscal suposa la pèrdua de milers de llocs de treball, no poder atendre amb dignitat les persones dependents, tenir un sistema de salut cada cop més precari, o una educació que no pot atendre els nous reptes de futur...Mentrestant n’hi ha que s’entretenen signant manifestos a favor de la llengua imperial...

(Publicat a El Punt, 18-07-08)