dimecres, 12 de novembre del 2008

Maria i Laia


Us presento na Maria i na Laia, les meves dues nebodetes noves... i ja van 7!
És clar, que els meus germans i cunyades els tenen de dos en dos ;.)

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Al Racó de la Pau de Guimerà


El nou de copes
guanya en el joc
o bé retopes
a sang i foc.
Fas trencadissa
saps renegar
i ets més de missa
que el Capellà.
Queda´t enrere
per gambairot
a la Bovera
refés el vot.
Compta les llunes
mira'ns passar
castell en runes
de Guimerà.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Cal saber dir que no

Ara que tot just comença el curs escolar, vull parlar d’un tema d’actualitat arrel d’unes declaracions del nostre alcalde sobre la negativitat.

Som molts els educadors, mares i pares que pensem i pregonem que a vegades cal saber dir que no. A voltes, és necessari i molt pedagògic un no contundent davant un fet o una actitud inadmissible. Traspassant-ho al camp polític, és obvi que també cal saber plantar-se i no tolerar que es cometi una barrabassada.

Poso uns exemples que em venen al cap: més val dir que no a un mal acord de finançament amb l’estat espanyol que no pas empassar-nos per uns quants anys unes engrunes monetàries que no ens serveixin per aplicar millores socials davant la possible pèrdua de llocs de treball i l’ofec de les economies familiars catalanes que preveiem que ens durà la crisi...

Una altra: si les entitats ecologistes i partits que estem a la Campanya Contra el Quart Cinturó no ens haguéssim negat des del principi a aquesta infraestructura com estava projectada els anys setanta pels franquistes, ara tindríem una autopista que hauria trinxat sense miraments la Plana del Vallès.

Hi ha un estil de fer política que es basa en dir que sí a tothom i a tot arreu. Això, ni és possible ni és formatiu. I menys, si després no acabes complint les teves promeses o només satisfàs a les persones que t’adulen. Tant en el camp privat com el públic, un no a temps pot ser una oportunitat de raonament i de diàleg de cara a buscar alternatives a una situació de conflicte.

divendres, 18 de juliol del 2008

L’espoli fiscal

Les xifres del que la ciutadania dels Països Catalans aportem a l’Estat mitjançant els nostres impostos i que després de tants anys reclamant hem conegut són escandaloses i un autèntic espoli fiscal. Les dades que es desprenen de les balances fiscals publicades recentment pel Ministeri espanyol d’Economia confirmen el que ja ens temíem: que Catalunya pateix un dèficit fiscal del 8,70% del seu Producte Interior Brut (PIB), xifra que en el cas del País Valencià és del 6’40% i en el cas de les Illes Balears de prop del 14%.
Aquestes dades són insuportables per qualsevol territori i expliquen la situació de col•lapse de les infraestructures i els serveis públics i equipaments dependents de l’Estat espanyol als territoris catalans. No hi ha cap altre territori d’Europa que com Catalunya o les Illes Balears cedeixi entre un 9 i un 10% de la seva riquesa, o allò que és el mateix, un terç dels seus impostos.
Extrapolant aquestes dades a l’any 2007, el dèficit fiscal de Catalunya ascendeix a 17.000 milions d’euros, gairebé la meitat del Pressupost de la Generalitat per a aquell mateix any i gairebé un 75% del deute total que té l’Administració catalana i que ens impedeix d’emprendre noves mesures per avançar cap a una major justícia social.

Cal reclamar que la publicació de les balances fiscals, no només sigui un exercici de transparència per conèixer què paguen i què reben les Comunitats Autònomes, sinó que ha de centrar necessàriament el debat de la negociació d’un nou sistema de finançament just. També és una immoralitat que el Govern espanyol tingui la temptació de retallar les legitimes aspiracions dels territoris catalans d’obtenir un sistema de finançament més just, amb l’excusa de l’actual situació de crisi econòmica. Fa molts anys que els diferents governs espanyols (siguin del PSOE o del PP) propicien aquest espoli fiscal i precisament cada punt percentual del PIB que perd la nostra nació a causa del dèficit fiscal suposa la pèrdua de milers de llocs de treball, no poder atendre amb dignitat les persones dependents, tenir un sistema de salut cada cop més precari, o una educació que no pot atendre els nous reptes de futur...Mentrestant n’hi ha que s’entretenen signant manifestos a favor de la llengua imperial...

(Publicat a El Punt, 18-07-08)

El nom sí que fa la cosa

Diverses entitats i associacions veïnals estan promovent consultes per tal d’anomenar les noves estacions dels Ferrocarrils Catalans a Sabadell de la manera més adient amb l’entorn a on estan ubicades. Trobo lloable aquestes campanyes ja que sovint tenim tendència a inventar-nos noms nous quan el més pertinent és batejar els espais públics amb el mot amb què han estat coneguts sempre i que els identifica amb el lloc on estan inserits. És per aquest motiu que, des de la nostra modesta aportació a aquest debat, en el cas concret de la nova denominació de les Estacions dels FGC al seu pas per Sabadell, creiem pertinent batejar aquestes cinc estacions amb el topònim del barri on estan localitzades: Can Feu-Gràcia –preferiblement en aquest ordre per tal d’evitar confusions amb l’Estació de Gràcia de Barcelona-, Centre, Creu Alta-Eix Macià, Torreguitart i Ca n’Oriac.

També demanem que s’incentivi recordar en els espais municipals els noms de llocs i persones més pròpies i populars. Alhora, la toponímia local ha de tenir una major sensibilitat per dedicar els nostres carrers i places a les dones rellevants de la ciutat i del país, car la presència de dones homenatjades en el nomenclàtor és molt minoritària degut a tants anys de preponderància patriarcal.

No és cert que ‘el nom no fa la cosa’ o que ‘l'hàbit no fa al frare’. Els noms de les persones i dels llocs denoten i recorden allò que som, d’on venim i a on anem. Donen identitat, certifiquen i perpetuen la inventiva que tingueren els nostres avantpassats en anomenar allò d’aquella manera. Per això, com en moltes d’altres coses, el que cal és que la ciutadania tingui el dret i el poder de posar nom a les coses comunes. Ens cal que la cosa –l’estació, el carrer, la font...- es digui com volem els que hi vivim. I és per aquest motiu que trobo tan lloable la iniciativa que han pres aquestes agrupacions veïnals de consultar com volem els veïns i veïnes que bategem aquestes cinc estacions que hom projecta i construeix; i, sobretot, que des de l’Administració se’ls tingui en compte.

Fent un símil podem dir que aquest mitjà de transport i de comunicació de que gaudirem d’aquí a poc temps ha de dur els noms més adients des del punt de vista de la llengua, el nostre vehicle de comunicació verbal.

(Publicat a L'Avui SBD, 18-07-08)

dimarts, 15 de juliol del 2008

Comparacions odioses

No tinc per costum parlar d’altres organitzacions polítiques, i menys si aquestes són d’una nació aliena, però el cas del nomenament a dit de la nova presidenta del PP m’ha exasperat de tal manera que he decidit fer una excepció. Algun amic m’ha dit que això és la tecnologia digital de la dreta espanyola.

M’agradaria sentir certs tertulians de ràdio i televisió i certs articulistes que fessin una comparació entre un procés democràtic i transparent com el d’ERC i un de teledirigit i amb nomenament digital com el del PP, designació similar a la que el dictador Franco va fer amb l’actual rei espanyol. Però com que ells no ho faran, permeteu-me que ho faci jo.

La militància d’ERC pot triar els seus principals líders en una votació per sufragi universal; és una demostració democràtica i exemple per la societat i alguns partits.

La militància d’ERC es pot sentir molt orgullosa per l’intens debat que hi ha hagut entre els diferents representants de candidatures, que ha permès enfrontar idees i opinions. El procés reflecteix el tarannà d’ERC: profundament democràtic i transparent des dels seus orígens l’any 1931.

La militància d’Esquerra ha ratificat la ponència estratègica que ha de marcar el rumb polític del partit amb un 88% dels suports, després d'haver integrat i aprovat la major part de les esmenes presentades. Això referma l’estratègia aprovada al Congrés de Lleida amb actualitzacions, com les línies vermelles al Govern de la Generalitat.

Ara ens cal calma i treball per integrar totes les opinions i sensibilitats per tal de créixer com a organització. Perquè la lluita continua i ens cal preparar la reacció davant els problemes que ens plantegi novament Espanya.

Esquerra ha sortit enfortida del seu 25è Congrés Nacional i ara hem d’embastar el projecte de l’esquerra independentista pels propers anys.

dilluns, 7 de juliol del 2008

Una nació, una selecció

Entesos, Espanya ha guanyat l’Eurocopa de futbol masculí. L'espectacle de diumenge dels ‘no nacionalistes’ espanyols, especialment als carrers de la nostra ciutat, ha estat patètic: contenidors cremats, vidres trencats, botzinades, coets dirigits a cases i cotxes de particulars, amenaces i agressions. A mi, em sembla un fet preocupant, però el que em preocupa més és el fet que molts catalans s’hagin identificat amb aquesta selecció de l’Estat que no ens permet competir internacionalment a la nostra nació, a Catalunya.

I a més d’això, el que tampoc no he entès és el comentari d’algunes persones que ens diuen que, malgrat ens pesi, tots som espanyols i ens hem d’alegrar per aquesta fita esportiva. No entrarem en cap debat identitari, però jo no sóc espanyol. No ho he estat mai i no crec que canviï la meva condició nacional. Sóc català i desitjo i anhelo que la meva nació pugui disputar tornejos en tots els esports, també en futbol masculí, però sobretot en aquells esports més minoritaris però amb més valors humans i no tant discriminatoris i elitistes. Per això milito a Esquerra Republicana de Catalunya. Perquè som molts els companys i companyes que lluitem per aconseguir en l’esport la mateixa condició que qualsevol estat del món: la plena sobirania, la llibertat personal.

Tampoc no m’ha agradat que Sabadell hagi sortit arreu com la Meca de l’espanyolisme a Catalunya pel muntatge d’una discoteca que promou valors masclistes i excloents, amb la connivència d’un equip de govern municipal (PSOE amb el suport extern del PP), que posa traves a l'hora de muntar actes de cultura popular catalana i en canvi se sent còmode i fomenta totes les mostres d’oci consumista i populista que se li presenten. Amb l’agreujant, en aquest cas, que van fer suspendre un acte del propi consistori de foment de la sostenibilitat ambiental, per la retransmissió.

El nacionalisme espanyol és molt agressiu i provocador. Ho ha estat sempre i tal com demostren les celebracions per la victòria futbolística, ho segueix sent...

És molt difícil tenir simpaties per un estat-nació que al llarg de la història ha perseguit els teus avantpassats, prohibeix la teva llengua, t’espolia fiscalment, t’insulta, et maltracta culturalment i no et deixa expressar-te tal com ets.

Nosaltres seguirem lluitant per poder competir internacionalment d’una vegada i guanyar a espanyols, francesos i resta de representants de nacions del món d’una manera fraterna i civilitzada. Perquè no volem polititzar l’esport, el que volem és fer veritable aquest lema tant encertat de ‘Una nació, una selecció’.

dijous, 3 de juliol del 2008

esquerra

A la gent preocupada per la situació d’ERC. Esquerra ha acabat un procés congressual que és un exemple de democràcia interna, i que ja m’agradaria veure que existeix en tots els partits i organitzacions polítiques. El projecte s’enforteix quan hi ha debat i es qüestionen les coses, i això és la democràcia. No aquests partits monolítics en què tothom acata el que diu una junta o un ésser suprem. tecnologia digital en diu algú dels nomenaments a dit. Evidentment, després del debat respectuós, en positiu i serè, un cop passat el Congrés totes les persones vinculades amb Esquerra naveguem cap al mateix port: l’objectiu final del nostre ideari que és la plena emancipació nacional i social dels Països Catalans.

dimecres, 2 d’abril del 2008

Els gegants i grallers de Gràcia a Montserrat

Diumenge 30 de Març, la Colla de Geganters i grallers de Gràcia organitzà la segona pujada de Gegants a Montserrat.

Sortírem a les 8 del matí de Monistrol -ens vam llevar a les 6!- on un munt de persones caminàrem encapçalats per en Xenan i l'Elionor i el cap-gros La Ceba al Monestir de Montserrat.

Cap a la 1, durant la missa, vam llegir un Manifest commemoratiu de l'efemèride i a 2/4 de 2 férem una Ballada amb els Gegants i al Ceba a la Plaça de Santa Maria, amb una forta expectació tant dels fidels com de guiris...

Van ajudar-nos a carregar els Gegants i a fer sonar les gralles les Colles de Gegants de la Concòrdia i de Sabadell.

I vam acabar, com s'acaba tot en aquest país, amb un bon tec!

dijous, 27 de març del 2008

Anem progressant...

Bé, això avança...
Encara no sé de què faré el projecte, però alguna cosa he après, oi?

mica en mica s'omple la pica
anem progressant
pas a pas
l'única lluita que es perd és la que s'abandona

O bé:
'La política te la fas, o te la fan.'

Joan Fuster


I aquella altra:

'Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.'

Vicent Andrés-Estellés

dimecres, 27 de febrer del 2008

Avui 27 de febrer, comencem aquest conte...

Hi havia una vegada un noi de Sabadell que, tot fent un Postgrau de Desenvolupament Cultural Comunitari, va iniciar el seu blog.

I què és el DCC?
Doncs no ho sé, però quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, només has de preveure que el camí sigui llarg...

Tot intentant aclarir el què estem estudiant aquí, segueixo escrivint sense cap pretensió d'arribar a la posterioritat.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest primer article ja s'ha acabat!!*!!