divendres, 18 de novembre del 2011

Votar o no votar...



En escriure aquest article, cinc persones de Sabadell ja m’han dit que no han pogut exercir el seu dret a vot perquè no els han arribat les paperetes per poder votar per correu; és una mostra més d’un estat espanyol ineficient que no garanteix ni el dret al treball, ni a l’habitatge, ni cap dels drets que la seva obsoleta constitució – que gairebé ningú no ha votat-, presumptament haurien de garantir.

Però, malgrat tot, vull parlar-vos de la importància de votar. I de què votar. Si amb 25 diputats del PSC-PSOE en la darrera legislatura, els drets socials i les llibertats dels catalans han estat menyspreats pel govern de ZP, no serveix de res tornar-los a votar davant la previsible majoria absoluta del PP. El discurs de la por... això no serveix per a res... que diria aquell. Nosaltres ja vam estendre la mà al ‘progressisme’ espanyol per fer un estat federal. I l’han rebutjada. En aquestes eleccions, l’ambició sobiranista de CiU és evident que ha quedat bandejada amb un Duran i Lleida tebi als avenços nacionals, contrari a la independència i amb les tisores a punt per retallar els assoliments socials dels catalans; drets que sí que podríem permetre’ns si gaudíssim del concert econòmic, però al qual el candidat unionista hi anteposa la possibilitat de formar part d'un govern de concentració espanyol.

Votar en blanc o nul més aviat afavoreix el PSOE i PP, fet que impedeix canviar la situació. No votant, tampoc no canviem la situació. És més, aconseguir el dret del sufragi universal ha costat l’esforç i la lluita de moltes persones com per ara desmerèixer aquesta oportunitat d’opinar, d’escollir els nostres representants per vetllar pels nostres interessos. Evidentment que som molts i moltes als qui no ens agrada el sistema que tenim –que patim, si em permeteu-, però només enfortint la democràcia aconseguirem combatre aquest capitalisme draculià que, dia a dia, va apoderant-se de les nostres oportunitats de poder decidir lliurement els nostres projectes vitals. La protesta, el malestar, la indignació al carrer s’ha de reflectir a les urnes.

Esquerra Republicana ha de ser a totes les institucions per defensar els drets de la classes treballadores i populars, per defensar el comerç urbà i oposar-nos a qualsevol intent de liberalització d’horaris comercials que només interessa als grans magatzems, per defensar el català, per presentar proposicions de llei al congrés estatal que reconeguin el dret de l'autodeterminació, com ja s’han compromès a fer Alfred Bosch i Joan Tardà. Perquè mentre no siguem independents, hem de ser presents en totes les cambres parlamentàries per defensar els nostres drets, perquè ningú no pot decidir per nosaltres. Perquè si volem la República Catalana, l’hem de construir i demanar cada dia, i hi hem de votar Sí en cada oportunitat que tenim: des de la consulta del 30M de l’any passat a Sabadell fins al proper 20N a les eleccions estatals.

dimecres, 9 de novembre del 2011

L’independentisme a Madrid


En els darrers anys, Catalunya ha canviat molt i ha fet passes importants cap a la independència. El dret a decidir el nostre futur ha estat assumit majoritàriament i avui la voluntat d’aconseguir un estat propi és una opció a la que dóna suport la majoria de la ciutadania. Aquest és un país majoritàriament de centreesquerra i sobiranista, com reflecteixen les enquestes d’opinió; no obstant, aquest creixement no queda plasmat en representació política en ajuntaments i parlaments, darrerament.

Moltes persones continuem creient que és Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) qui millor pot representar políticament les demandes de més llibertat, justícia social i desenvolupament econòmic que la societat catalana actual demana. I la independència és un element necessari i beneficiós per a l'economia i per al benestar de sabadellencs i catalans.

Per exemple, un espanyol emigrant a un altre estat – se m’acut els espanyols que anaren a Alemanya-, no abandonà el seu sentiment de pertinença espanyola pel fet que visqués a l'estranger, però com és lògic vetllà pels seus interessos allà on vivia, pagava impostos i rebia els serveis públics en correspondència a la seva contribució impositiva a la societat que l’acollia. Algú creu que a Catalunya això seria diferent?

Però hi ha un altre repte en la societat catalana del segle XXI que ha rebut i acollit moltes persones provinents de fora d’Europa: aquest és el fet que cal també aconseguir la simpatia i el suport de les persones nouvingudes a la nostra causa.
I això només ho aconsegueix un independentisme cohesionador: la nostra acció política ha d’estar totalment marcada per l’esforç d’integració i cohesió com a país. És preferible treballar per arribar a la plena sobirania amb majories socials clares i consolidades que voler avançar-hi per emprenyades per la mala gestió del govern espanyol de torn.
Alhora, en temps de crisi, és doblement necessari avançar en l’estat del benestar i, en el nostre cas, cap a l’estat del benestar català. I això afavoreix tant les persones que porten anys vivint en aquest tros de món com les que s’hi han hagut de desplaçar per millorar el seu projecte vital.

Des dels ideals de progrés i justícia social cal buscar la complicitat de la majoria de la nostra ciutadania actual.
En les properes eleccions espanyoles, ens hi presentem amb la convicció que hem de donar suport a qualsevol iniciativa que suposi un pas més en l’autogovern i que pugui generar un ampli consens de la societat; per exemple, el concert econòmic.
La fita de la independència és clara, però no pot ser excusa per no defensar avenços coincidents amb altres projectes polítics. En clau estrictament catalana i en totes les qüestions de país, defensant els interessos de la nostra ciutadania, avancem cap a la independència. A Sabadell, a Madrid i a la Xina popular.