Votar o no votar...

En escriure aquest article, cinc persones de Sabadell ja m’han dit que no han pogut exercir el seu dret a vot perquè no els han arribat les paperetes per poder votar per correu; és una mostra més d’un estat espanyol ineficient que no garanteix ni el dret al treball, ni a l’habitatge, ni cap dels drets que la seva obsoleta constitució – que gairebé ningú no ha votat-, presumptament haurien de garantir.

Però, malgrat tot, vull parlar-vos de la importància de votar. I de què votar. Si amb 25 diputats del PSC-PSOE en la darrera legislatura, els drets socials i les llibertats dels catalans han estat menyspreats pel govern de ZP, no serveix de res tornar-los a votar davant la previsible majoria absoluta del PP. El discurs de la por... això no serveix per a res... que diria aquell. Nosaltres ja vam estendre la mà al ‘progressisme’ espanyol per fer un estat federal. I l’han rebutjada. En aquestes eleccions, l’ambició sobiranista de CiU és evident que ha quedat bandejada amb un Duran i Lleida tebi als avenços nacionals, contrari a la independència i amb les tisores a punt per retallar els assoliments socials dels catalans; drets que sí que podríem permetre’ns si gaudíssim del concert econòmic, però al qual el candidat unionista hi anteposa la possibilitat de formar part d'un govern de concentració espanyol.

Votar en blanc o nul més aviat afavoreix el PSOE i PP, fet que impedeix canviar la situació. No votant, tampoc no canviem la situació. És més, aconseguir el dret del sufragi universal ha costat l’esforç i la lluita de moltes persones com per ara desmerèixer aquesta oportunitat d’opinar, d’escollir els nostres representants per vetllar pels nostres interessos. Evidentment que som molts i moltes als qui no ens agrada el sistema que tenim –que patim, si em permeteu-, però només enfortint la democràcia aconseguirem combatre aquest capitalisme draculià que, dia a dia, va apoderant-se de les nostres oportunitats de poder decidir lliurement els nostres projectes vitals. La protesta, el malestar, la indignació al carrer s’ha de reflectir a les urnes.

Esquerra Republicana ha de ser a totes les institucions per defensar els drets de la classes treballadores i populars, per defensar el comerç urbà i oposar-nos a qualsevol intent de liberalització d’horaris comercials que només interessa als grans magatzems, per defensar el català, per presentar proposicions de llei al congrés estatal que reconeguin el dret de l'autodeterminació, com ja s’han compromès a fer Alfred Bosch i Joan Tardà. Perquè mentre no siguem independents, hem de ser presents en totes les cambres parlamentàries per defensar els nostres drets, perquè ningú no pot decidir per nosaltres. Perquè si volem la República Catalana, l’hem de construir i demanar cada dia, i hi hem de votar Sí en cada oportunitat que tenim: des de la consulta del 30M de l’any passat a Sabadell fins al proper 20N a les eleccions estatals.

L’independentisme a Madrid

En els darrers anys, Catalunya ha canviat molt i ha fet passes importants cap a la independència. El dret a decidir el nostre futur ha estat assumit majoritàriament i avui la voluntat d’aconseguir un estat propi és una opció a la que dóna suport la majoria de la ciutadania. Aquest és un país majoritàriament de centreesquerra i sobiranista, com reflecteixen les enquestes d’opinió; no obstant, aquest creixement no queda plasmat en representació política en ajuntaments i parlaments, darrerament.

Moltes persones continuem creient que és Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) qui millor pot representar políticament les demandes de més llibertat, justícia social i desenvolupament econòmic que la societat catalana actual demana. I la independència és un element necessari i beneficiós per a l'economia i per al benestar de sabadellencs i catalans.

Per exemple, un espanyol emigrant a un altre estat – se m’acut els espanyols que anaren a Alemanya-, no abandonà el seu sentiment de pertinença espanyola pel fet que visqués a l'estranger, però com és lògic vetllà pels seus interessos allà on vivia, pagava impostos i rebia els serveis públics en correspondència a la seva contribució impositiva a la societat que l’acollia. Algú creu que a Catalunya això seria diferent?

Però hi ha un altre repte en la societat catalana del segle XXI que ha rebut i acollit moltes persones provinents de fora d’Europa: aquest és el fet que cal també aconseguir la simpatia i el suport de les persones nouvingudes a la nostra causa.
I això només ho aconsegueix un independentisme cohesionador: la nostra acció política ha d’estar totalment marcada per l’esforç d’integració i cohesió com a país. És preferible treballar per arribar a la plena sobirania amb majories socials clares i consolidades que voler avançar-hi per emprenyades per la mala gestió del govern espanyol de torn.
Alhora, en temps de crisi, és doblement necessari avançar en l’estat del benestar i, en el nostre cas, cap a l’estat del benestar català. I això afavoreix tant les persones que porten anys vivint en aquest tros de món com les que s’hi han hagut de desplaçar per millorar el seu projecte vital.

Des dels ideals de progrés i justícia social cal buscar la complicitat de la majoria de la nostra ciutadania actual.
En les properes eleccions espanyoles, ens hi presentem amb la convicció que hem de donar suport a qualsevol iniciativa que suposi un pas més en l’autogovern i que pugui generar un ampli consens de la societat; per exemple, el concert econòmic.
La fita de la independència és clara, però no pot ser excusa per no defensar avenços coincidents amb altres projectes polítics. En clau estrictament catalana i en totes les qüestions de país, defensant els interessos de la nostra ciutadania, avancem cap a la independència. A Sabadell, a Madrid i a la Xina popular.

En memòria del president Companys

Aquest dissabte 15 d’octubre fa setanta-un anys que el president de la Generalitat de Catalunya i diputat per Sabadell, Lluís Companys, fou assassinat. La novetat és que enguany a Sabadell, diverses entitats i partits ens hem posat d’acord per retre-li un homenatge com cal, de forma unitària i conjunta. S’ha creat el Memorial Lluís Companys a Sabadell, una plataforma oberta d’organitzacions que promou que la nostra ciutat dediqui anualment un merescut homenatge al ‘president-màrtir’ -a l’home, al polític honest i compromès amb el seu poble fins a la mort-, i a través seu, a totes les persones que van lliurar la vida per les nostres llibertats.
Perquè l’afusellament de Companys és un símbol de tot el patiment i l’injust tracte que han rebut els perdedors republicans de la Guerra Civil. El crim no té precedents en la història moderna d’Europa: els feixistes van detenir un cap de Govern escollit democràtica¬ment, van acusar-lo mitjançant un judici fals dirigit pels mateixos militars revoltats contra el Govern legítim republicà i van assassinar-lo per ser el president de Catalunya. Doncs ell i moltes altres víctimes, per la Justícia espanyola, encara són els culpables d’aquell enfrontament fratricida que, a Catalunya, a més, va suposar un intent d’aniquilament nacional.
Els fets més rellevants de la trajectòria política de Companys s’esdevenen els anys trenta del segle passat. El 1931, poc abans de convocar-se eleccions municipals, es fundà Esquerra Republicana de Catalunya; Companys del Partit Republicà Català juntament amb Macià, d’Estat Català i Lluhí, del Grup de l’Opinió en foren els tres màxims conformadors. El 14 d’abril, la candidatura d'ERC triomfà arreu del país. Companys, en saber-se el resultats, es personà a l’Ajuntament de Barcelona i proclamà la República. Macià, tot seguit, proclamà la República Catalana.
Després de la mort de Macià, el Nadal de 1933, Companys fou elegit president de la Generalitat. El 6 d'octubre de 1934, va proclamar l’Estat Català, en un intent de preservar la democràcia i l'autogovern. Tanmateix, l'exèrcit no va acatar les ordres i fou condemnat a presó.
Però Companys, lluny de rendir-se, va reorganitzar ERC, va preparar les eleccions i va aconseguir que les candidatures del Front d'Esquerres vencessin en les eleccions del de 1936; va reprendre les responsabilitats de la presidència i, malgrat la guerra provocada per la sublevació feixista de Franco, la Generalitat exercí el màxim autogovern per Catalunya des del 1714.
Finalment, quan el 1939 Catalunya és militarment i políticament ocupada, el president creua la frontera i es refugia a la Bretanya. Podia escapar-se del nazisme però ho posposà per localitzar un fill seu disminuït psíquic; l’agost de 1940 fou detingut per la Gestapo i lliurat a les autoritats franquistes. Després d'un mes de tortures a Madrid, fou traslladat al castell de Montjuïc a Barcelona; el 14 d'octubre va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim en absència de garanties jurídiques, que el condemnà a mort. La matinada del 15 d’octubre moria descalç cridant ‘Per Catalunya!’.
Ara, que és època de reorganitzar Esquerra Republicana després d’algun revés electoral, cal recuperar l’essència d’aquella ERC de Companys i Macià perquè 'el marc ideològic de valors republicans i de lluita per la independència dels Països catalans és una eina vàlida per tal de resoldre els problemes de la ciutadania', tal com diu el flamant president Oriol Junqueras. Tant en les properes Eleccions estatals com després, la nostra prioritat és lluitar per resoldre els problemes urgents del país: la crisi econòmica i l'atur. Però alhora volem ser independents per tenir un estat del benestar propi. I sempre estarem ajudant els nostre conciutadans a resoldre els seus problemes quotidians perquè mentre avancem cap a aquests alts ideals que somniava Companys -justícia social i alliberament nacional-, mantindrem el seu record ben viu.
(Article publicat al Diari de Sabadell, 14-10-2011)

La gota que fa vessar el vas

A les portes d’un altre Onze de setembre, el setge sobre la comunitat nacional catalana cada cop és més fort, i alguns insensats de fora i de dins intenten trencar el nostre model de convivència amb agressions de tot tipus. Les dues últimes: la sentència intentant carregar-se l’èxit de gairebé tres dècades d'immersió lingüística en català i la reforma ‘centralitzadora i jacobina’ del govern espanyol a través de la modificació ‘exprés’ del text d’una Constitució fins ara ‘intocable i inviolable’.

La immersió lingüística a Catalunya té un amplíssim consens de la ciutadania i dels partits de tradició democràtica des dels seus orígens perquè es basa en fer tornar el català a les escoles on havia estat prohibit durant gairebé tres segles alhora que assegura que l’alumnat domina perfectament l'espanyol i aprèn una tercera llengua (aquesta dissortadament amb força mancances). Però sobretot perquè evita separar els alumnes en funció de l'idioma, cosa que hauria suposat tenir dues comunitats en el mateix territori. Parlem clar i català: aquest i qualsevol atac al català va destinat a trencar la cohesió social que tant ens ha costat d'assolir i mantenir. I no podem tolerar que l’Estat espanyol segueixi legislant i actuant en contra nostre.

Perquè no pot ser que 3 famílies es queixin a Catalunya que els seus fills són educats en català i Espanya vol anul·lar la immersió lingüística. I en canvi, 125.953 alumnes del País Valencià demanen ser educats en català i no els deixen... i Espanya calla. Jo diria que comença a ser l'hora dels adéus. Adéu Espanya! Perquè aquest conflicte no s'acabarà fins que el nostre Parlament pugui fer lleis de debò i el nostre govern les executi sense interferències. Quant de temps hem d'esperar? Només depèn de nosaltres, dels catalans. I cada cop en som més els que, com el company d’ERC i president del Parlament Heribert Barrera "tenim pressa" per aconseguir la creació d'un estat català. Molta pressa.

Aquest any tots i totes hem de ser a la manifestació de l’11-S que sortirà a les 5 de la tarda de la Plaça d'Urquinaona de Barcelona i acabarà al passeig Lluís Companys amb la lectura del manifest Ara més que mai, independència i la lectura del poema “Heribert” que el poeta sabadellenc Pere Quart va dedicar a l'expresident Barrera. Esquerra també hi organitza una original protesta: un gran dictat on tothom qui vulgui podrà escriure una frase en defensa del model d'immersió lingüística; aquesta carta s'enviarà als magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè siguin conscients que han fet vessar el vas.

Els independentistes a l'Ajuntament

Aglutinar el vot independentista. Aquest és el principal objectiu pels comicis del proper 22 de maig de 2011 que ens ha dut a fer una coalició amb Reagrupament i altres persones independents vinculades amb la Plataforma per l’Autodeterminació a Sabadell que varen fer possible que el 30 de maig de 2010, més de 20.000 sabadellencs votéssim en urnes a favor d’un Estat Català.

Si aconseguim aglutinar tot aquest electorat, obtindrem una representació decisiva per conformar una nova majoria al Govern municipal o per liderar l’oposició del govern regionalista que es conformi.

Des de la nostra candidatura centrem els esforços en treballar tres eixos bàsics: el desenvolupament de l’economia productiva per afrontar la crisi i crear llocs de treball amb propostes adaptades a la realitat de la nostra ciutat i rodal, l’aposta clara per un creixement sostenible i una veritable organització, participació i representació democràtica de la ciutadania que permeti avançar cap al dret a decidir.

L’elaboració del programa, amb idees i projectes d’una part molt representativa de la ciutadania, s’encamina a afavorir l’avenç social i nacional perquè Sabadell sigui, com li pertoca, una de les ciutats pilots cap al procés de creació d’un estat català del benestar.

Estratègicament també cal una alternança al govern municipal actual. I en aquestes Eleccions Municipals hem d’enfortir la presència del projecte independentista a Sabadell generant il•lusió amb noves persones, idees i recursos per aconseguir una ciutat més justa en un país que volem lliure.

Un govern que aposti clarament per reivindicar que el dèficit i l’etern problema de finançament municipal es deu, en gran part, a l’espoli fiscal a que està sotmesa Catalunya.

Per això, en aquestes properes Eleccions Municipals cal escollir la candidatura independentista que incorpora les millors persones, idees i propostes per aconseguir una ciutat més justa en un país més lliure: ERC+Reagrupament. La candidatura que ja té presència al consistori i l’única amb possibilitats reals de sortir i així continuar treballant cap a l’alliberament nacional a l’Ajuntament de Sabadell.

Per molts anys!

Avui 14 d'abril commemorem que fa 80 anys que Francesc Macià, president de la Generalitat i d'Esquerra Republicana de Catalunya proclamà la República Catalana.

L'abril de 1931, un mes després de la seva fundació, ERC triomfa de manera aclaparadora a les eleccions municipals arreu del país. A Sabadell, el 12 d’abril de 1931, la Coalició d’Esquerres Republicanes formada pel Círcol Republicà Federal, la Fraternitat Republicana Federal, el Casal Català Republicà i el Centre Radical Català -que majoritàriament després confluirien a ERC—, va triomfar de manera aclaparadora (70% dels vots) . Dos dies després, a les 4 de la tarda del dia 14, es proclamava la República al balcó de l'Ajuntament de Sabadell. Aquesta victòria en les eleccions municipals propicià la recuperació de la Generalitat de Catalunya, la institució de govern medieval dissolta pels Borbons després de la desfeta de 1714 i la conseqüent pèrdua de la sobirania. Francesc Macià n'és escollit President. I s'inicia un dels períodes més esplenderosos de progrés econòmic, social i nacional de la història de Catalunya. Ho demostra el fet que ERC guanyà totes les eleccions que es celebraren, tant les municipals com la resta. El 1933 mor 'l'avi' Macià i Lluís Companys, que era diputat a Corts per Sabadell, el succeeix com a President de la Generalitat. El 6 d'octubre de 1934, Companys, davant d'un imminent cop d'estat militar, proclama l'Estat Català. Fet pel qual ell i el govern que dirigia és empresonat. La Generalitat és abolida i no es restableix fins el nou triomf d'ERC als comicis de febrer de 1936, en coalició amb el Front d'Esquerres. El juliol de 1936 els feixistes espanyols encapçalats per Franco s'alcen contra la democràcia. L'aixecament militar és vençut a Catalunya en dos dies, però a Espanya esclata l'anomenada Guerra Civil, conflicte previ a la 2a Guerra Mundial, i que serví al feixisme italià i alemany per provar armament i acarnissar-se contra la població civil i, al feixisme espanyol, per vèncer militarment, ocupar i oprimir nacionalment, culturalment i lingüísticament Galícia, Euskadi i Catalunya i socialment a milions dels seus ciutadans i d'espanyols.

Després, seguiren quaranta anys de repressió, d'ostracisme, de retard...

Aquesta és la història més sabuda, però aquesta història també l'han escrita dones i homes d'Esquerra més anònimes, que varen donar la vida per la República Catalana (per desgràcia alguns d'ells no només en sentit metafòric). Dones com na Fidela Renom primera dona que va ser regidora a la nostra ciutat, una decidida defensora dels drets civils i, en especial, dels de la dona treballadora, dins de la Lliga Feminista, o na Candelària Serradell, militant de base a Sabadell i que forçada a anar a l'exili, presidí el grup de Dones d'ERC dels Pirineus Orientals, a la Catalunya sota domini francès.

Homes com en Salvador Ribé i Magí Marcé, membres del Círcol Republicà federal, que foren alcaldes de Sabadell durant la República i que centraren l’obra de govern municipal en l’ensenyament, la cultura, la sanitat, l’assistència social i les obres públiques a fi de pal·liar-ne els dèficits.

Homes i dones anònims que es diuen Josep, Maria, Francesc, Eva, Magí, Avenir, Anna, Carme, Ramon, Jaume, Joan, Toni, Manuel, Ariadna, Jordi, Marta, Dolors, Montserrat, Juli... i una incomptable tirallonga de persones que han dedicat temps i treball a canviar aquesta ciutat i aquest país en la mida de les seves possibilitats.

Vuitanta anys donen per molt, i el nostre partit ha viscut situacions molt complexes, però que gràcies al compromís de la seva gent, ha sabut superar. Des de l’hegemonia republicana a la guerra, passant per l’exili i la clandestinitat, o la reestructuració del partit, moltes persones han lluitat per poder mantenir viva la flama d'ERC.

Ara s’obre una nova etapa diferent a les anteriors. Complicada però plena d'oportunitats... Sí, seguim sent part de la història i hem de saber ser hereus del passat, per transformar el present i ser protagonistes del futur i de les esperances col·lectives del nostre poble. ERC és un projecte nacional per la justícia social, amb una clara determinació de ser artífexs de la independència del nostre país. I a Sabadell, el proper 22 de maig en tenim una nova oportunitat, com la varen tenir els nostres avis el 12 d'abril de 1931, tot just ara fa vuitanta anys.
(Article publicat al Diari de Sabadell 13/04/2011)