divendres, 15 d’octubre del 2010

70 anys de l’assassinat del president Companys


El 15 d’octubre d'enguany fa setanta anys que el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, fou afusellat.
Advocat laboralista, era conegut com 'l’advocat del poble', una de les seves primeres feines va ser fer de passant en el despatx de Jaume Cruells, diputat republicà catalanista per Sabadell. I com ell, va treballar per conciliar republicanisme, catalanisme i lluita obrera.
Companys esdevingué regidor de Barcelona el 1915. Des del consistori, donà suport al projecte autonòmic presentat per la Mancomunitat de Catalunya el 1919. En aquella època retrobà un amic d'infantesa, Salvador Seguí, el sindicalista de la CNT conegut com el Noi del Sucre, amb qui normalitzaren força les relacions entre l’obrerisme anarcosindicalista i l’esquerra republicana. Un altre bon amic fou en Francesc Layret, advocat laboralista com ell, que va morir tirotejat per pistolers a sou de la patronal l'any 1920. Companys el substituí com a diputat pel districte republicà de Sabadell a les Eleccions d'aquell mateix any. També el va rellevar en la direcció del setmanari L’Avenir, on recollien les cròniques de llur activitat parlamentària. Prioritzà la defensa de la pagesia col·laborant en la fundació del sindicat Unió de Rabassaires i defensant la seva causa realitzant nombrosos mítings, accions a les Corts espanyoles i creant i liderant el setmanari Terra, portaveu del sindicat agrari.
Tenia un estil planer i proper en l'oratòria que forjà una nova forma de fer política per l'època: el 1923, a Castellar del Vallès, comentà a un periodista que al Parlament no s’hi havia de fer grans discursos, calia anar-hi a dir 'lo que es diu al carrer, a la tertúlia, a l’Ateneu. I això és lo que jo he fet'. Aquest estil clar i català li va valer, aquell mateix any, ser el polític més votat en la història del districte electoral de Sabadell, aconseguint 4947 dels 7881 vots emesos.
El 1930, en convocar-se eleccions municipals, Companys s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya. Companys defensà al Comitè Executiu d'Esquerra que el nou partit havia de presentar-se a les eleccions municipals que tenien lloc tres setmanes després. Sens dubte, va encertar-la de ple, ja que, contra tot pronòstic, la candidatura d'ERC triomfà arreu del país. Companys, en saber-se el resultats, es personà a l’Ajuntament de Barcelona i proclamà la República. Poc després, Macià proclamava la República Catalana des del mateix balcó.
En les responsabilitats que anà assumint posteriorment, adoptà sempre una actitud conciliadora i lluità per defensar l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya, que, com l'actual, també fou mutilat.
Després de la mort de Macià, el Nadal de 1933, Companys fou elegit president de la Generalitat. Els pals a les rodes que rebé des de dins i fora de Catalunya -constants atacs a l’autonomia política de Catalunya, anul·lació de la Llei de contractes de conreu, creixement del feixisme a Espanya...- varen desembocar en una revolta l'octubre del 1934. Companys, el 6 d'octubre, escoltant el sentir de la ciutadania i del Govern va prendre el determini de proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, l’única solució possible per preservar la democràcia i l'autogovern. Tanmateix, l'exèrcit no va acatar les ordres i, el president Companys, els consellers i la ciutadania que lluitava contra els militars al carrer, s’hagueren de rendir de matinada.
Tot i estar condemnat a trenta anys de presó, amb l’Estatut suspès i la Generalitat dirigida des del govern central, Companys va reorganitzar ERC, va preparar les eleccions i va aconseguir que les candidatures del Front d'Esquerres vencessin en les eleccions del 16 de febrer de 1936.
Entre el febrer i el juliol d’aquell any, es va optar per reprendre la tasca d’autogovern iniciada amb l’Estatut de Núria. Ha estat molt discutida l’actuació del president Companys en aquesta difícil i complexa conjuntura. El cert és que, davant la insurrecció militar i durant la guerra, la Generalitat exercí el màxim autogovern de la història de Catalunya, des del 1714.
Finalment, quan el 1939 Catalunya és militarment i políticament ocupada, el president creua la frontera i es refugia a la Bretanya. Podia escapar-se del nazisme però ho posposà per localitzar un fill seu disminuït psíquic, raó per la qual el 13 d’agost de 1940 fou detingut per la Gestapo i lliurat a les autoritats franquistes. Després d'un mes de tortures a Madrid, fou traslladat al castell de Montjuïc a Barcelona; el 14 d'octubre va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim en absència de garanties jurídiques, que el condemnà a mort. L’endemà fou afusellat a trenc d'alba. És un crim que no té precedents a la història moder­na d’Europa: els feixistes van detenir un cap de Govern escollit democràtica­ment, van acusar-lo mitjançant un judici fals dirigit pels mateixos militars revoltats contra el Govern legítim de la República i van assassinar-lo per ser el president de la Generalitat. Però quasi tan greu com l’assassinat en sí, comés pels franquistes, és que l’Estat espanyol, setanta anys després, encara no ha anul·lat els processos acusatoris perpetrats contra el ‘president-màrtir’ i totes les persones que van lliurar la vida per la llibertat de Catalunya.
(Article publicat al Diari de Sabadell 15/10/2010)