Contes a la vora de la independència...

Hola, us hi espero! Aquestes són les presentacions futures del llibre 22 Contes a la vora de la Independència: 6 de desembre: Presentació a Guimerà. Parlaran: Xavier Rosell-Aparicio i altres autors. La Taverna. 19h. 10 de desembre: Presentació a Sabadell. Parlaran diversos autors. Llibreria La Llar del Llibre. 19.30h.

19h.

Eleccions Catalanes 2012:Votem l'esquerra independentista! //*//

Companys i companyes, amics i amigues, coneguts i saludats! Avui he estat escollit per anar a la candidatura d'ERC. Per què em presento com a candidat per les Eleccions catalanes 2012? Primer de tot, perquè vull!, que diria l'Ovidi i perquè em fa il·lusió participar activament en aquesta campanya que serà, de ben segur, memorable. Em presento: Sóc en Xavier i milito des de l'any 1999 a ERC. La meva militància política em ve de ben petit, us diria, 'jo era l'indepe', de la classe, quan ser independentista era, per dir-ho suaument, exòtic. A l'escola, a l'institut, a Sabadell, a Guimerà... ara que els independentistes som majoria, m'omple d'orgull i em reforça aquells ideals de justícia social i alliberament nacional que em van transmetre a casa. Després vaig entrar a la Crida a la Solidaritat, vaig decidir entrar a ERC i aquí em teniu... Sóc Educador Social, tinc el CAP per fer de professor, i tot i que des de fa gairebé un any estic a l'atur, sóc optimista tant en l'aspecte personal com nacional i estic emprenent nous projectes professionals. Anteriorment era el Coordinador del desplegament de les Oficines Joves d'Emancipció de la Generalitat de Catalunya, amb les que preteníem donar eines i recursos als nostres joves per fer uns projectes de vida més alliberadors. Però les retallades del goven de CiU m'han afectat directament, com tants altres ciutadans. He estat secretari Tècnic d'Esquerra a SBD i a la comarca. Anteriorment havia exercit d'Educador a Santa Perpètua de la Mogoda, a Sabadell i a Caldes de Montbui. En el món associatiu, he estat a moltes entitats de cultura popular, ecologistes, associatives... President i jugador del Club de Korfbal Sabadell. Graller de la Colla de Geganters i grallers de Gràcia de Sabadell. Membre de la Colla de Diables de la Creu Alta de Sabadell. Soci de l'Associació per la Defensa i l'Estudi de la Natura (ADENC) i de l'Agrupació Veinal de Gràcia de Sabadell. Voluntari de la Fundació Equus, Fundació catalana d’Equinoteràpia i equitació. Monitor i responsable de l'Esplai l'Esprai del barri de les Termes de Sabadell. (etc, etc) Sempre he treballat des de la base per enfortir el teixit associatiu i així promoure l'alliberament de les persones, fer-les crítiques i amb consciència i ment oberta, per aconseguir un país lliure. Ara, que ho tenim tant a prop, m'hi vull implicar i vull oferir tota la meva experiència al partit que més esforços i vides ha abocat al llarg dels seus més de 80 anys d'història a fer possible un Estat Republicà Català. Per dedicar la victòria als nostres companys i companyes que hi han treballat, que malauradament no en podran gaudir, però a qui dedicarem el brindis quan ho aconseguim. I sobretot, perquè els nostres fills i filles visquin en una societat més justa, igualitària i lliure. Salut i Visca Catalunya lliure! PS.I si podeu, voteu-me!

;)

Retallades

No pot ser que l'ajuntament faci pagar a les entitats una taxa per l'ús dels equipaments públics, no pot ser que a Sabadell hi hagi prop de 20.000 persones aturades, no pot ser que s'amenaci amb desmantellar un Servei d'acollida a les persones nouvingudes que funciona com l'SCAI, no pot ser que les targes de 10 viatges de l'autobús costin gairebé un 7% més enguany, no pot ser que s'encareixin les matrícules de les escoles bressol, per posar uns exemples recents... com a país ens podríem permetre uns serveis públics de qualitat i més econòmics, si no fos pel constant espoli fiscal a que estem sotmesos, més de 2.000€ per ciutadà. Però sobretot: no pot ser aquesta constant mania d'autoflagelar-nos, de dir que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, quina barbaritat! Catalunya viu un espoli fiscal de 16.000€ anuals, estudis de solvència contrastada defensen que si fóssim estat podríem ser la quarta nació en renda per càpita de la Unió Europea, només superats per estats com Luxemburg o Holanda; però en canvi hem de fer retallades en educació, salut, infraestructures, serveis socials... ja n'hi ha prou de criticar-nos entre nosaltres. Aquí, en general, no s'ha malbaratat. Ens podríem permetre un nivell de vida d'un estat del benestar com l'holandès i estem amb aquella dinàmica d'estar pagant impostos de primera a Espanya perquè ens ofereixin serveis de tercera, prèvia mossegada per mantenir el seu aparell funcionarial, burocràtic, monàrquic, militar i sovint corrupte. El problema de Sabadell i de Catalunya no és de despeses sinó d'ingressos. Si recaptéssim, gestionéssim i decidíssim sobre els nostres impostos, seríem un país de primera i no de tercera regional. Si, tal com va prometre CiU en les eleccions, avancéssim cap a una transició nacional i una retallada del dèficit fiscal en la línia d'un concert econòmic com el d'Euskadi, ens en sortiríem. Per cert, al País Basc el PSOE governa amb l'ajut del PP i no renuncien al concert econòmic i en canvi ho neguen per a Catalunya, perquè?! Per poder seguir xuclant de la mamella catalana, és evident. I aquí? Sense novetats de moment: CiU a Madrid ha votat unes mesures del PP que produeixen un increment de l’IRPF per a tota la ciutadania i que augmentarà el dèficit fiscal català en més de 1.000 milions més.
Aquesta situació no canviarà amb un govern sabadellenc i un govern català, entregats al PP, aquest partit de l'extrema dreta espanyola, el president d'honor del qual ha mort recentment; Fraga fou una franquista que dictà sentències de mort i no fa pas gaire anys, ja en democràcia, encara ens amenaçava amb agafar el fusell per defensar la unitat d'Espanya. L'estat espanyol ens va en contra des de sempre, i al voltant del 26 de gener en què recordem que les tropes feixistes de Franco i Fraga van envair la nostra ciutat l'any 1939, hem de seguir reivindicant que som un país ocupat però que volem recuperar les nostres llibertats socials i nacionals. I això, les persones que volem el progrés de Sabadell i la independència de Catalunya, ho hem de fer unides.
(Article publicat al Diari de Sabadell 25/01/2012)

Votar o no votar...

En escriure aquest article, cinc persones de Sabadell ja m’han dit que no han pogut exercir el seu dret a vot perquè no els han arribat les paperetes per poder votar per correu; és una mostra més d’un estat espanyol ineficient que no garanteix ni el dret al treball, ni a l’habitatge, ni cap dels drets que la seva obsoleta constitució – que gairebé ningú no ha votat-, presumptament haurien de garantir.

Però, malgrat tot, vull parlar-vos de la importància de votar. I de què votar. Si amb 25 diputats del PSC-PSOE en la darrera legislatura, els drets socials i les llibertats dels catalans han estat menyspreats pel govern de ZP, no serveix de res tornar-los a votar davant la previsible majoria absoluta del PP. El discurs de la por... això no serveix per a res... que diria aquell. Nosaltres ja vam estendre la mà al ‘progressisme’ espanyol per fer un estat federal. I l’han rebutjada. En aquestes eleccions, l’ambició sobiranista de CiU és evident que ha quedat bandejada amb un Duran i Lleida tebi als avenços nacionals, contrari a la independència i amb les tisores a punt per retallar els assoliments socials dels catalans; drets que sí que podríem permetre’ns si gaudíssim del concert econòmic, però al qual el candidat unionista hi anteposa la possibilitat de formar part d'un govern de concentració espanyol.

Votar en blanc o nul més aviat afavoreix el PSOE i PP, fet que impedeix canviar la situació. No votant, tampoc no canviem la situació. És més, aconseguir el dret del sufragi universal ha costat l’esforç i la lluita de moltes persones com per ara desmerèixer aquesta oportunitat d’opinar, d’escollir els nostres representants per vetllar pels nostres interessos. Evidentment que som molts i moltes als qui no ens agrada el sistema que tenim –que patim, si em permeteu-, però només enfortint la democràcia aconseguirem combatre aquest capitalisme draculià que, dia a dia, va apoderant-se de les nostres oportunitats de poder decidir lliurement els nostres projectes vitals. La protesta, el malestar, la indignació al carrer s’ha de reflectir a les urnes.

Esquerra Republicana ha de ser a totes les institucions per defensar els drets de la classes treballadores i populars, per defensar el comerç urbà i oposar-nos a qualsevol intent de liberalització d’horaris comercials que només interessa als grans magatzems, per defensar el català, per presentar proposicions de llei al congrés estatal que reconeguin el dret de l'autodeterminació, com ja s’han compromès a fer Alfred Bosch i Joan Tardà. Perquè mentre no siguem independents, hem de ser presents en totes les cambres parlamentàries per defensar els nostres drets, perquè ningú no pot decidir per nosaltres. Perquè si volem la República Catalana, l’hem de construir i demanar cada dia, i hi hem de votar Sí en cada oportunitat que tenim: des de la consulta del 30M de l’any passat a Sabadell fins al proper 20N a les eleccions estatals.

L’independentisme a Madrid

En els darrers anys, Catalunya ha canviat molt i ha fet passes importants cap a la independència. El dret a decidir el nostre futur ha estat assumit majoritàriament i avui la voluntat d’aconseguir un estat propi és una opció a la que dóna suport la majoria de la ciutadania. Aquest és un país majoritàriament de centreesquerra i sobiranista, com reflecteixen les enquestes d’opinió; no obstant, aquest creixement no queda plasmat en representació política en ajuntaments i parlaments, darrerament.

Moltes persones continuem creient que és Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) qui millor pot representar políticament les demandes de més llibertat, justícia social i desenvolupament econòmic que la societat catalana actual demana. I la independència és un element necessari i beneficiós per a l'economia i per al benestar de sabadellencs i catalans.

Per exemple, un espanyol emigrant a un altre estat – se m’acut els espanyols que anaren a Alemanya-, no abandonà el seu sentiment de pertinença espanyola pel fet que visqués a l'estranger, però com és lògic vetllà pels seus interessos allà on vivia, pagava impostos i rebia els serveis públics en correspondència a la seva contribució impositiva a la societat que l’acollia. Algú creu que a Catalunya això seria diferent?

Però hi ha un altre repte en la societat catalana del segle XXI que ha rebut i acollit moltes persones provinents de fora d’Europa: aquest és el fet que cal també aconseguir la simpatia i el suport de les persones nouvingudes a la nostra causa.
I això només ho aconsegueix un independentisme cohesionador: la nostra acció política ha d’estar totalment marcada per l’esforç d’integració i cohesió com a país. És preferible treballar per arribar a la plena sobirania amb majories socials clares i consolidades que voler avançar-hi per emprenyades per la mala gestió del govern espanyol de torn.
Alhora, en temps de crisi, és doblement necessari avançar en l’estat del benestar i, en el nostre cas, cap a l’estat del benestar català. I això afavoreix tant les persones que porten anys vivint en aquest tros de món com les que s’hi han hagut de desplaçar per millorar el seu projecte vital.

Des dels ideals de progrés i justícia social cal buscar la complicitat de la majoria de la nostra ciutadania actual.
En les properes eleccions espanyoles, ens hi presentem amb la convicció que hem de donar suport a qualsevol iniciativa que suposi un pas més en l’autogovern i que pugui generar un ampli consens de la societat; per exemple, el concert econòmic.
La fita de la independència és clara, però no pot ser excusa per no defensar avenços coincidents amb altres projectes polítics. En clau estrictament catalana i en totes les qüestions de país, defensant els interessos de la nostra ciutadania, avancem cap a la independència. A Sabadell, a Madrid i a la Xina popular.

En memòria del president Companys

Aquest dissabte 15 d’octubre fa setanta-un anys que el president de la Generalitat de Catalunya i diputat per Sabadell, Lluís Companys, fou assassinat. La novetat és que enguany a Sabadell, diverses entitats i partits ens hem posat d’acord per retre-li un homenatge com cal, de forma unitària i conjunta. S’ha creat el Memorial Lluís Companys a Sabadell, una plataforma oberta d’organitzacions que promou que la nostra ciutat dediqui anualment un merescut homenatge al ‘president-màrtir’ -a l’home, al polític honest i compromès amb el seu poble fins a la mort-, i a través seu, a totes les persones que van lliurar la vida per les nostres llibertats.
Perquè l’afusellament de Companys és un símbol de tot el patiment i l’injust tracte que han rebut els perdedors republicans de la Guerra Civil. El crim no té precedents en la història moderna d’Europa: els feixistes van detenir un cap de Govern escollit democràtica¬ment, van acusar-lo mitjançant un judici fals dirigit pels mateixos militars revoltats contra el Govern legítim republicà i van assassinar-lo per ser el president de Catalunya. Doncs ell i moltes altres víctimes, per la Justícia espanyola, encara són els culpables d’aquell enfrontament fratricida que, a Catalunya, a més, va suposar un intent d’aniquilament nacional.
Els fets més rellevants de la trajectòria política de Companys s’esdevenen els anys trenta del segle passat. El 1931, poc abans de convocar-se eleccions municipals, es fundà Esquerra Republicana de Catalunya; Companys del Partit Republicà Català juntament amb Macià, d’Estat Català i Lluhí, del Grup de l’Opinió en foren els tres màxims conformadors. El 14 d’abril, la candidatura d'ERC triomfà arreu del país. Companys, en saber-se el resultats, es personà a l’Ajuntament de Barcelona i proclamà la República. Macià, tot seguit, proclamà la República Catalana.
Després de la mort de Macià, el Nadal de 1933, Companys fou elegit president de la Generalitat. El 6 d'octubre de 1934, va proclamar l’Estat Català, en un intent de preservar la democràcia i l'autogovern. Tanmateix, l'exèrcit no va acatar les ordres i fou condemnat a presó.
Però Companys, lluny de rendir-se, va reorganitzar ERC, va preparar les eleccions i va aconseguir que les candidatures del Front d'Esquerres vencessin en les eleccions del de 1936; va reprendre les responsabilitats de la presidència i, malgrat la guerra provocada per la sublevació feixista de Franco, la Generalitat exercí el màxim autogovern per Catalunya des del 1714.
Finalment, quan el 1939 Catalunya és militarment i políticament ocupada, el president creua la frontera i es refugia a la Bretanya. Podia escapar-se del nazisme però ho posposà per localitzar un fill seu disminuït psíquic; l’agost de 1940 fou detingut per la Gestapo i lliurat a les autoritats franquistes. Després d'un mes de tortures a Madrid, fou traslladat al castell de Montjuïc a Barcelona; el 14 d'octubre va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim en absència de garanties jurídiques, que el condemnà a mort. La matinada del 15 d’octubre moria descalç cridant ‘Per Catalunya!’.
Ara, que és època de reorganitzar Esquerra Republicana després d’algun revés electoral, cal recuperar l’essència d’aquella ERC de Companys i Macià perquè 'el marc ideològic de valors republicans i de lluita per la independència dels Països catalans és una eina vàlida per tal de resoldre els problemes de la ciutadania', tal com diu el flamant president Oriol Junqueras. Tant en les properes Eleccions estatals com després, la nostra prioritat és lluitar per resoldre els problemes urgents del país: la crisi econòmica i l'atur. Però alhora volem ser independents per tenir un estat del benestar propi. I sempre estarem ajudant els nostre conciutadans a resoldre els seus problemes quotidians perquè mentre avancem cap a aquests alts ideals que somniava Companys -justícia social i alliberament nacional-, mantindrem el seu record ben viu.
(Article publicat al Diari de Sabadell, 14-10-2011)

La gota que fa vessar el vas

A les portes d’un altre Onze de setembre, el setge sobre la comunitat nacional catalana cada cop és més fort, i alguns insensats de fora i de dins intenten trencar el nostre model de convivència amb agressions de tot tipus. Les dues últimes: la sentència intentant carregar-se l’èxit de gairebé tres dècades d'immersió lingüística en català i la reforma ‘centralitzadora i jacobina’ del govern espanyol a través de la modificació ‘exprés’ del text d’una Constitució fins ara ‘intocable i inviolable’.

La immersió lingüística a Catalunya té un amplíssim consens de la ciutadania i dels partits de tradició democràtica des dels seus orígens perquè es basa en fer tornar el català a les escoles on havia estat prohibit durant gairebé tres segles alhora que assegura que l’alumnat domina perfectament l'espanyol i aprèn una tercera llengua (aquesta dissortadament amb força mancances). Però sobretot perquè evita separar els alumnes en funció de l'idioma, cosa que hauria suposat tenir dues comunitats en el mateix territori. Parlem clar i català: aquest i qualsevol atac al català va destinat a trencar la cohesió social que tant ens ha costat d'assolir i mantenir. I no podem tolerar que l’Estat espanyol segueixi legislant i actuant en contra nostre.

Perquè no pot ser que 3 famílies es queixin a Catalunya que els seus fills són educats en català i Espanya vol anul·lar la immersió lingüística. I en canvi, 125.953 alumnes del País Valencià demanen ser educats en català i no els deixen... i Espanya calla. Jo diria que comença a ser l'hora dels adéus. Adéu Espanya! Perquè aquest conflicte no s'acabarà fins que el nostre Parlament pugui fer lleis de debò i el nostre govern les executi sense interferències. Quant de temps hem d'esperar? Només depèn de nosaltres, dels catalans. I cada cop en som més els que, com el company d’ERC i president del Parlament Heribert Barrera "tenim pressa" per aconseguir la creació d'un estat català. Molta pressa.

Aquest any tots i totes hem de ser a la manifestació de l’11-S que sortirà a les 5 de la tarda de la Plaça d'Urquinaona de Barcelona i acabarà al passeig Lluís Companys amb la lectura del manifest Ara més que mai, independència i la lectura del poema “Heribert” que el poeta sabadellenc Pere Quart va dedicar a l'expresident Barrera. Esquerra també hi organitza una original protesta: un gran dictat on tothom qui vulgui podrà escriure una frase en defensa del model d'immersió lingüística; aquesta carta s'enviarà als magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè siguin conscients que han fet vessar el vas.